Comiat a en Miquel Riera
Miquel Riera tenia 56 anys i moria d’una malaltia fatal. Era una persona molt lligada al món esportiu, tant és així que fou l’inventor del “Psicobloc” (Ment i Roca). És una forma d’escalada que es practica sense cordes ni estris de seguretat ni bloqueig. Sols s’empren sabates esportives adients i magnesi per assegurar l’agafada de les mans a la pedra i sempre a roques de la mar. Una modalitat esportiva que sols té una manera d’acabar: dins l’aigua o aconseguint arribar a la fita a la part d’alt. No és fàcil la seva pràctica però els seus resultats són, sense cap dubte, d’allò més satisfactoris per les persones que el practiquen.
En Miquel Riera era un autèntic mestre i tot un espectacle veure’l practicar el “Psicocloc”. No de bades n’era el seu inventor, activitat de comença al Port de Sóller a Sa Cova de Ses Puntes. També va escriure un llibre titulat “Psicobloc Mallorca”, una guia d’escalada a la que descobreix tots els racons de l’illa on es pot practicar. Era professor d’escalada en roca i jutge internacional d’aquestes competicions, havent col·laborat en nombroses ocasions amb publicacions tant nacionals com internacionals. Les seves col·laboracions s’han estès també cap al món dels audiovisuals, havent participat en el programa “Al filo de lo imposible” i, entre altres, al de TV3 “Temps d’aventura”. Va guanyar nombrosos premis a diversos festivals de cinema de muntanya i cine independent. D’ell, com a sollerics, en destaquem el seu paper com a escalador al Banc de Sóller el dia dels Firó des de ja fa molts d’anys. Era la persona que s’enfilava per la façana del banc fins arribar a la balconada.
En Miquel era una persona amb un humor digne d’enveja i amic dels seus amics. Va viure per la muntanya però també per la gent que l’envoltava. La seva passió per la natura el dugué a enfilar-se a les roques con si d’un dragó es tractés procurant sempre fer-ho amb comparsa, per allò de compartir els seus sabers amb els demés. Com a nota d’humor els que el coneixien i que començaren amb ell els inicis del “Psicobloc” conten que sempre duia un saquet petit de magnesi a la cintura però quan les forces o l’habilitat li fallaven, el seu final era caure dins la mar, fet que suposava haver de canviar el sac per un eixut i tornar a posar magnesi. Ja que la fam accentua l’enginy, va arribar a la conclusió de que era molt millor i pràctic substituir el sac de tela per una ampolla tapada i així s’estalviava moltes pujades i baixades i, sobre tot, poder retornar a la pujada de seguida.
Es podrien destacar moltes coses d’ell però en nom de Sóller i els sollerics festegem el gaudi d’haver-lo tingut entre nosaltres com un solleric més, malgrat fos vingut de fora ja fa molt anys. La seva bonhomia, junt amb la seva capacitat de compartir i estimar, el feren mereixedor del reconeixement de tots i cada un dels que el coneixien. No feia renou però omplia per allà per on passava i per això, a Sóller i als sollerics ens ha deixat un gran buit que mai podrem omplir.
En Miquel Riera s’ha anat però segur que descansa en pau.
